Quan la imatge ven

Eurovision, aparentment un format caduc i obsolet... ja no resulta nou. Senzillament ja no impacta. Ja ho va dir Darwin, no sobreviuen ni els més forts ni els més intel·ligents, sinó els que millor s'adapten...

Eurovision un any més, ha estat en boca de milions de persones per l'impacte de la imatge de la cantant del país guanyador i de l'escenari del país amfitrió... llibertat d'expressió. 

La guanyadora, Conchita Wurst, amb la seva barba postissa no va deixar indiferent a ningú, i menys amb el contrast del seu vestit de lluentons de tall de sirena amb cua i cabellera negra. Una imatge personal atrevida i transgressora treballada amb delicadesa i amb una posada en escena impecable (naturalitat) del transvestit Thomas Neuwirth, que li ha portat ha guanyar Eurovision.

L'aposta per crear-se una identitat a través d'un producte li ha donat el premi buscat a Conchita. Cal destacar que aquest premi no ha estat imminent sinó que li ha portat un any de proves a decidir-se de portar barba o no, en cadascuna de les seves representacions. Recerca, preparació, proves i integració l'han portat a la seva definitiva imatge artística. 

L'impacte de la seva imatge, agradi o no, ha jugat a favor de Conchita a aconseguir el seu objectiu i repte, guanyar Eurovision. La imatge VEN.

Per això, tampoc va deixar indiferent l'espectacular i glamuros escenari proposat en els pavellons B&W de Copenhagen, jugant en contra l'elevat cost del mateix.

Estarà buscant quelcom més Copenhagen?

...el primer petó

Evoca records, o desperta curiositat… segons l'edat. Encara que hi ha qui doni el primer petó -el de debò- després d'haver-hi donat molts altres petons abans… 

Les emocions, tot alló que és emocional, ens atrau. Les persones som susceptibles de que el nostre comportament es vegi alterat per les emocions. Tot alló que és racional ens ajuda a posar ordre a les nostres vides, a endreçar els contactes del nostre telèfon mòbil per ordre alfabètic, quelcom que és el correcte, racional, pràctic…Tot alló que és pràctic, racional, correcte… acaba per convertir-se en una zona de confort de la qual resulta millor no moure's i, en pro d'aquest principi, tot es converteix en una rutina més o menys previsible.

Quan WREN (Los Angeles) va decidir presentar la seva nova col·lecció TARDOR 2014, ho va voler fer d'una forma diferent, i per a això va contractar a una jove directora de cinema anomenada Tatia Pilieva la qual va gravar un vídeo de 3 minuts i 28 segons en el que es va presentar la nova col·lecció de la marca.

Fins a aquí, tot bastant correcte, racional ...previsible. 

El que ha estat del tot sorprenent és el resultat de la campanya. Aconseguir 79.756.662 (gairebé 80 milions) de visites -a data d'avui- no és el resultat d'alguna cosa previsible, més encara si la marca que està darrere de la peça promocional no és una primera marca coneguda a nivell mundial.

El vídeo presenta a vint persones que sense conèixer-se, es besen per primera vegada. Ho fan davant de les càmeres -vestits amb la roba de la marca, aquest va ser l'engagement- el vídeo, una vegada muntat, es va acompanyar d'una música delicada i que ens deixa escoltar els riures, comentaris i murmuris dels protagonistes…

I ja està. 80 milions de visites. No sabem quantes d'elles estan visitant la web de la marca després de veure la campanya, encara que podem preveure que moltes… Amb el que això reporta a la marca.

La marca ha sabut conjugar diferents temps verbals en favor del seu producte, el passat de “el primer petó”, el present d'una imatge actual a través dels vint desconeguts que viuen un "ara i aquí" …i el futur que ens trasllada a conèixer la seva marca, el seu producte.

Un excel·lent treball de brandcontent en el qual s'ha sabut realitzar una direcció d'art d'allò més professional per aconseguir una peça amb sabor "fet a casa" que amaga una realització d'allò més complexa.

És grat saber que una marca que es dedica a projectar la imatge personal de les persones mitjançant les seves peces de vestir, tingui present la càrrega emocional que tots i cadascun de nosaltres mostrem a través de la nostra forma de vestir, i que ho faci d'una forma poc correcta, poc racional i poc previsible… quelcom com el primer petó.

El vídeo de la campanya

Imatge i actitud davant l'entrevista de treball

La majoria de persones realitzem de forma setmanal, o mensual, una compra d'un volum més o menys considerable de productes destinats a poder alimentar-nos i a altres quefers com la neteja de les nostres llars o la higiene personal... 

En els prestatges dels llocs on realitzem aquestes compres -ja siguin botigues de barri, supermercats o grans superfícies- esperen desenes de productes de la mateixa categoria, però diferent marca...

Impassibles, només tenen el recurs de captar la nostra atenció mitjançant un packaging que desperti el nostre interès a través del color, la forma, els textos, el preu... Un missatge que s'ha d'adaptar i ha de ser adequat i oportú al client objectiu.

En un procés de selecció, hi ha desenes de candidats preparats al màxim nivell. Professionals recentment llicenciats, professionals en cerca de noves oportunitats i reptes... no deixem de ser un producte en un prestatge amb grans coneixements, competències i aptituds professionals, per tant, quin serà el valor afegit que determini l'elecció final? Preparació. A més de saber diferenciar-se i transmetre coneixements i aptituds davant l'oportunitat... ser professional per dins i per fora. I per a això, es requereix l'adaptació d'una imatge i aptitud concorde als propis reptes i vacants de treball. 

Anem acceptar producte com a sinònim d'aspirant, sent així, el primer que s'hauria de tenir en compte són aquells mitjans que publiciten el nostre producte, és a dir, a nosaltres com a professionals. En l'era de les xarxes socials tenim el major aparador que a existit mai per promocionar-se i donar-se a conèixer a tots aquells a els qui pugui interessar el nostre perfil personal i o professional. S'hauria doncs, tenir actualitzat (dades i fotos de perfil) tot allò que interessa mostrar a les xarxes socials i, molt important, allò que no es vulgui fer públic, restringir-ho als contactes que es considerin privats.

Si després de presentar una candidatura, sou seleccionats per a una entrevista personal, voldrà dir que encaixeu amb el perfil que l'empresa està buscant, i estan interessats en vosaltres. Però, l'empresa o seleccionador ha de verificar si la informació del cv i xarxes socials, etc. és real. A més de valorar si és el perfil adequat per a l'empresa en qüestió i recordeu-vos que aquí sereu comparats. 

Ara és responsabilitat vostra està preparats per causar la millor impressió a l'hora de realitzar l'entrevista. És el moment de preparar una sèrie d'aspectes que poden ajudar a determinar que sigueu els escollits davant la competència amb una carta de presentació eficaç.

Aquests aspectes serien:

Cura de la imatge personal, expressió corporal i saber estar. Adeqüem la nostra imatge al càrrec ofert.

Actitud positiva i realista concorde als nostres estudis, experiència i competències d'un mateix!

També som entrevistadors, és el moment de fer preguntes de l'oferta en qüestió.

En cas de conèixer l'empresa que realitza l'oferta, estudiar les dades referents a la mateixa, història, filosofia d'empresa, assoliments... estil d'empresa: familiar, innovadora, etc.

Naturalitat. Si bé ens hem d'adaptar per aconseguir un objectiu, mai hem de perdre la nostra pròpia essència.


Una entrevista de treball mai és fàcil, però mai abans s'havien tingut accés a tanta informació, preparació i oportunitat per adaptar-se davant una oportunitat laboral.


“No sobreviuen ni els més forts, ni els més intel·ligents,
si no els que millor s'adapten al canvi”

Charles Darwin

Miranda Priestly, Anna Wintour, Prada i el Diable

Miranda Priestly -Meryl Streep a la versió cinematogràfica- és un personatge de ficció nascut de l'imaginari de l'escriptora Lauren Weisberger. Protagonitza el paper de l'editora cap d'una de les revistes de moda més importants i influents de New York. És una persona freda, calculadora i despietada. És una de les protagonistes de la novel·la que originalment es va titular “Writer’s Voice” encara que finalment va ser publicada l'any 2003 sota el títol “The Devil Wears Prada” -El diable vesteix de Prada-.

Anna Wintour no és un personatge de ficció, és real com la vida mateixa. Editora cap de VOGUE USA des de fa més de vint-i-cinc anys, és coneguda pel seu mal caràcter i per ser una de les persones amb més poder en la indústria de la moda. En el passat any 2013, va aparèixer en el nº 41 de la llista Forbes de les 100 dones més influents del planeta.

Miuccia Prada -néta del fundador de la marca italiana Prada- ha estat la dona que ha sabut dimensionar la marca que va crear el seu avi, fins a posicionar-la com un referent de luxe i qualitat al món de la moda.

Del Diable, no hem trobat dades fefaents com per escriure una breu biografia… Tampoc estem segurs -encara que ho creiem- que vista de Prada. Fins i tot de Gucci, Armani…

Lauren Weisberger -l'escriptora-, va ser ajudant directa de l'editora cap de VOGUE USA -si, d'Anna Wintour- durant poc més de dos anys. Després publicaria la seva primera novel·la “*The Devil Wears Prada” -El diable vesteix de Prada-. Encara que Prada no apareix en la novel·la ni en el film, es va utilitzar en el títol de la novel·la per denotar el to deglamour i elitista que qüestiona la novel·la sobre el món de la moda.

La moda, en essència, manca de capacitat alguna per fer-nos ser res. Ni millors, ni pitjors persones… A diferència del que se sol comentar, la moda ni és frívola, ni és elitista, ni glamourosa, ni banal… Tan sols les persones, tenim la capacitat de projectar amb la nostra imatge, aquests conceptes.

La moda és el resultat del treball dur de moltes persones anònimes, entre ells els milers de dissenyadors que treballen per a les grans marques i que viuen amb passió el treball que realitzen.

Però llavors, el diable, es vesteix de Prada, fins i tot de Gucci o Armani… i decideix qui, quan, quant i on. 

I llavors sí. La moda es converteix en un joc de poder que té com a únic objectiu generar guanys a costa de la passió dels professionals d'aquest sector i d'un públic que consumeix moda seguint les directrius marcades per les persones -que vestides de Prada- tenen el poder de decidir “que” o “qui”, “és” o “està” de moda.

Encara que la temptació -ja sigui en forma de poma de DKNY- sigui difícil de resistir, són els consumidors els responsables finals de saber utilitzar la moda a favor del seu estil i de la seva personalitat, i de fer-ho d'acord amb la seva activitat i manera de ser....

“La moda passa, l'estil no” Coco *Chanel