La nostra societat, liberal i permissiva -en principi- accepta ja des de fa força temps el tatuatge com una pràctica habitual entre les persones que formem part d'aquesta societat, independentment de la nostra edat, sexe, estudis, classe social, situació econòmica, etc.
Paradoxalment, només permetem a actors, cantants, esportistes i personatges de fama efímera, que ens mostrin sense pudor, si es dóna la ocasió, els seus cossos tatuats.
La nostra societat, liberal i permissiva -només en principi- deixa de ser-ho si qui porta el braç tatuat des del canell fins a, vagi vostè a saber on, és el nostre ginecòleg, dentista, responsable del menjador escolar dels nostres fills, advocat o qualsevol professional que de manera conscient o inconscient associem a un establishment que es regeix per les seves pròpies normes, i no precisament d'acord amb les quals podrien ser normes de llibertat i permissivitat concordes amb una societat tolerant.
Ens agradi o no, com a societat, en conjunt, i tots formem part d'aquesta societat, encara no som ni tan tolerants, ni tan liberals, ni tan permissius... i encara que no podem evitar projectar una imatge, si podem preveure les conseqüències de les decisions que prenem quan decidim projectar-la.
L'acció o efecte de tatuar: gravar dibuixos en la pell humana, introduint matèries colorants sota l'epidermis, a causa de les punxades o picades prèviament disposades, és marcar, deixar petjada en algú de forma pepètua.
Diuen que els diamants són per sempre. Els tatuatges, també, segons la història. Sota la nostra pell, el pigment que donarà forma al dibuix, text o figura escollida perquè acompanyi a la nostra existència fins al final dels nostres dies, serà, segur, testimoni de com nostra societat avança, o no, en pro de que cada vegada siguem més permissius, liberals i tolerants.
Serveixi doncs aquest post per a la reflexió de la comunicació d'un tatuatge i al mateix temps de la pròpia imatge...i és que la imatge, no és supèrflua ni sota la pell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario